L'emperador Marco Aurelio va elaborar en grec llestes de petjades del temps alhora sòrdides i atractives. Una escorça cremada, gairebé negra sobre el pa, desperta l'apetit. Una crosta fosca sobre una antiga ferida commemora l'amenaça de mort. Les figues s'obren quan estan madurs, gairebé en el límit de la podridura. L'estranya lluentor de les olives en el moment en què la seva pell s'arruga i la seva polpa comença a fermentar. L'atracció accidental en la qual la impressió de la mort s'apropa al disturbi. És una bellesa 'tempestiva', assenyalava Fronton, el seu mestre. Com les gargamelles obertes de les feres fisuran les seves cares en l'instant previ a la mort. Tota petjada prehumana en la naturalesa del agonizante, del que és a punt de morir, del que va a morir, atreu a l'emperador.Pascal Quignard