Construït a partir dels seus records com a periodista, el nou llibre de Fernando Delgado té molt de memòria personal, encara que se centra sobretot en els altres i en particular en els exiliats de fora o de dins ?els habitants de l'anomenat exili interior i el seu cercle d'amics? que van ser reintegrats a la vida col·lectiva al llarg de la dècada dels setanta, entre el tardofranquismo i els inicis de la democràcia. Amb la mirada, diu l'autor, d'un ?cronista de proximitat? que va tenir el privilegi de tractar-los o de conversar amb ells en aquells anys inaugurals, Delgado traça els seus retrats i recuenta les seves paraules, en un relat articulat entorn de la figura de Vicente Aleixandre que des de la seva ja mítica residència de Velintonia va teixir una vasta xarxa d'afinitats. Emocions, impressions, gratituds o desafectos passen per estaspáginas on compareixen noms fonamentals de l'Espanya peregrina com Francisco Ayala, Max Aub, Rosa Chacel, Rafael Alberti, Manuel Andújar, Juan Marichal, Tomás Segòvia o Ramón Gaya, al costat d'uns altres com Gil-Albert, Pérez Minik, Cano, Bousoño, Aranguren, Gullón, Neva o García Baena que reflecteixen, en les seves evocacions o anhels de llavors, el nou aire de l'època.