Es va quedar vell, es va omplir d'òxid, però una vegada va ser el millor estadi del món. Els nombres intentaran reduir-ho a un milió trenta-cinc mil metres quadrats, deu tones de ciment o gairebé mil tres-cents partits oficials. Xifres que no parlen del que de debò importa. Gens saben dels desvetllaments d'els qui ho van aixecar, de la suor dels quals sobre la seva herba es van fer ídols, dels somnis d'aquells que els van acompanyar. Entre el primer gol de Luis i l'últim doblet de Torres van passar cinquanta-un anys, milers de minuts, milions de moments: Adelardo, Futre, Kiko, Torres o Gabi, però també romàntics, falcons i fins i tot clavells en un córner. Ells mateixos ho narren. Perquè no hi ha millor manera de descriure alguna cosa que deixar que s'expliqui a si mateix. Dos onces cosits per un sentiment, el de ser del Atleti, i per un lloc, el Vicente Calderón, que mai s'anirà encara que algun dia no estigui. Perquè un estadi és molt més que maons i ciment, és la gent que ho viu i ho juga i que no oblida el que allí va jugar i va viure: la història, la llegenda. Fins a sempre, Calderón. En els blogs... «Tot comença amb una introducció on l'autora resumeix en poques paraules tota la filosofia atlètica, aquesta rara forma de viure que solament el que la sent és capaç d'expressar. Perquè com diu ella, "Ser del Atleti no és guanyar, sinó aprendre el que costa".» Blog Llibres i literatura