Al llarg dels anys del canvi de segle la Monarquia hispana es va trobar en una cruïlla: o bé seguir la política hispana de Felipe II (Monarchia Universalis), o assumir els dictats de Roma i subordinar-se a la seva jurisdicció. Felipe III va optar per aquesta segona opció i el papat li va concedir l'àlies de "Monarquia Catòlica". A partir de llavors, els principis sobre els quals la Monarquia hispà-portuguesa va projectar la seva política i va establir la seva cultura van estar basats en l'universalisme de la confessió catòlica dictats per Roma. Els tratadistas polítics es van veure obligats a reformular una teoria política que defensés i justifiqués la subordinació del poder de la Monarquia a Roma, al mateix temps que les noves Ordres religioses "descalces" catequizaban a la societat en una espiritualitat que depenia directament de Roma. Molt ràpid, es va demostrar que el seguiment d'aquesta política resultava contradictori i perjudicial per al sosteniment i institucionalització de la Monarquia. El manteniment econòmic de la política catòlica va recaure en la Monarquia (preferentment a Castella), que no va trobar més recursos que l'establiment d'impostos i l'estalvi en la concessió de mercès i gratificacions als seus súbdits. Des d'aquest punt de vista, l'anomenada decadència de la Monarquia Catòlica -durant el regnat de Felipe IV- es va caracteritzar per una sèrie de contradiccions. Pel que fa a la Monarquia portuguesa també se li va plantejar un nou repte després de la independència obtinguda en la mateixa època. Els Bragança necessitaven una reconfiguració de la seva Monarquia per poder subsistir amb independència.