Plorar, tenir llàstima, compadir-se d'un malalt que sofreix constitueixen accions humanes que brollen d'un cor sensible. És molt humà sentir-se així per algú. Però una excessiva sentimentalización de la compassió -hipertròfia- podria desembocar en el seu resultat antagònic: la impiedad. Desvincular la compassió de la raó pràctica produeix una confusió ètica que la fa errar en la seva essència. Condueix a la pèrdua del seu caràcter objectiu, anul·lant la seva racionalitat. I en deixar-se comprar -engalipar- per mers sentiments, aquests li furten el seu veritable significat. Com afirma el protagonista del cinquè en discòrdia, (Robertson Davies) «la compassió esmussa la intel·ligència més de pressa que el conyac». El professor García-Sánchez descriu la veritable compassió com un dels quadres més commovedors de l'amor humà. L'essencial de la compassió amb el malalt ho defineixen les accions dirigides a pal·liar eficaçment el dolor en totes les seves dimensions. El tractament del dolor hauria de convertir-se en una prioritat professional i en una exigència ètica de qualsevol sanitari que vulgui ser compassiu. Perquè eliminar el dolor a través de la mort quan ja és possible controlar-ho i alleujar-ho equival a amputar un braç per guarir un dit. Absurd. Ningú de-bería morir a les mans d'un altre per la llàstima d'un dolor no pal·liat. Existint les cures pal·liatives no té sentit seguir parlant ni de mort compassiva ni d'eutanàsia.