El present llibre examina l'evolució de l'art i la crítica a Europa occidental i Amèrica del Nord al llarg dels últims vint-i-cinc anys, explorant la seva relació dinàmica amb la condició general d'emergència insuflada pel neoliberalisme i la guerra contra el terrorisme. Considerant l'obra d'artistes com Thomas Hirschhorn, Tacita Dean i Isa Genzken, i els escrits de pensadors com Jacques Rancière, Bruno Latour i Giorgio Agamben, Hal Foster posa de manifest les maneres en què l'art ha anticipat aquesta condició, en ocasions resistint al col·lapse del contracte social o apuntant a la seva reparació; en unes altres, parodiant-ho. Contra la pretensió que l'art ha aconseguit tal grau d'heterogeneïtat que desafia la seva anàlisi històrica, Foster sosté que el crític encara ha d'escriure un relat clarament articulat del contemporani en tota la seva complexitat. A aquest efecte, ofereix diversos paradigmes de l'art d'aquests últims anys, als quals bateja amb termes com a «abjecte», «arxiu», «mimético» o «precari».