Durant l'últim any de la seva vida, Pier Paolo Pasolini va desenvolupar una penetrant requisitoria contra els trets que havia adquirit la societat italiana, a la qual veia tan destruïda com en 1945. Cartes luteranas conté així els últims treballs de l'autor en matèria de crítica social. Pasolini part de les mutacions culturals que el desenvolupament de la producció massiva i les noves tecnologies de la comunicació han suscitat a Itàlia per revelar els signes de la degradació de la societat i de la cultura. I, encara que circumscriu la seva anàlisi al concret cas italià, troba categories metafòriques fonamentals per a una crítica d'esquerra a la modernitat i a les insuficiències de la raó progressista. No és cert que la pobresa sigui el pitjor dels mals. No és cert que la història vagi sempre cap a endavant: hi ha períodes en què es produeixen sobtades involucions i s'esvaeixen en l'aire conquistes històriques de la humanitat. Per si no fos poc, Cartes luteranas inclou un dels textos més bells de Pasolini: «Gennariello», un tratadillo pedagògic (inconcluso) que, a més de ser una obra mestra literària, resulta únic en el gènere. En posar al descobert peces del sistema socializador real (com el «llenguatge pedagògic de les coses»), resulta imprescindible per comprendre les arrels del conformisme contemporani.