Una profunda reflexió sobre el pas del liberalisme a la democràcia a Espanya en el període d'entreguerres. «Resulta temptador buscar paral·lelismes entre aquells anys convulsos i els nostres. Avui, com llavors, vivim en temps de canvi en el sistema de partits a Espanya. I per aquesta raó, avui, com llavors, la institució parlamentària, sotmesa en els últims temps a tota sort de desqualificacions, ha cobrat un protagonisme essencial, sotmès també a tota classe de pronòstics. Per aquest motiu considerem absolutament oportú aprofundir en les arrels del parlamentarisme espanyol contemporani.» Mercedes Cabrera La Monarquia de la Restauració i la seva llarga experiència constitucional i parlamentària van passar a la història soterrades pel pes de la denuncia regeneracionista de ser aquell un règim d'oligarquia i caciquisme. Les Corts, en absolut representatives, ineficaces tant en la seva tasca legislativa com en la fiscalizadora, haurien ocupat un espai polític secundari i freturós d'interès. No obstant això, una anàlisi del que el Parlament representava, de les relacions entre la majoria i les minories, del que ocorria en l'hemicicle i en els passadissos, de les reformes introduïdes en el reglament per tractar de pal·liar els efectes d'una creixent fragmentació en el sistema de partits, del foc creuat al fet que es va veure sotmès pels vells i nous banderers de la cultura antiparlamentaria, obliga a reconsiderar molts dels tòpics encunyats i a mirar amb altres ulls la crisi del règim, un període amb fortes ressonàncies amb l'actualitat.