Pascal Quignard tenia solament 20 anys en 1969 quan va publicar aquest assaig (ampliat amb un postfacio inèdit en 2014) sobre la figura de l'escriptor austríac Leopold Sacher-Masoch (1836-1895), conegut per l'escàndol que van provocar les seves obres en la segona meitat del segle XIX i, sobretot, perquè el psiquiatre Krafft-Ebing, contemporani de Sacher-Masoch, en el seu estudi Psychopathia Sexualis va utilitzar el cognom per encunyar el terme «masoquisme» -definit com «l'adreça de l'instint sexual cap al cercle de representació de la submissió a una altra persona i el maltractament infligit per aquesta altra persona»-, que, paradoxalment, com explica Quignard, va deixar de designar els textos de l'escriptor austríac.
Amb la seva prosa musical, erudita i lúcida, Quignard s'endinsa en l'obra de Sacher-Masoch en una investigació que li fa un volt de rosca a les interpretacions psicoanalítiques i filosòfiques anteriors, desafiant-les i aportant una visió nova sobre el que crida el «ésser del balboteig», la veu narrativa del famós autor de la Venus de les pells.