Per un instant se'ns concedeix l'oportunitat de conèixer en el moment en què sencera en la mort aquest món que mai va semblar revelem una insostenible presència sinó per sostreure'ns el seu sentit. Coneixerem aquest sentit d'una manera fugaç, i la seva afirmació no estarà aquí sinó per dissoldre's en un silenci definitiu. És una oportunitat, sense embardo, de respondre a aquesta invitació: aquesta oportunitat és decebedora, és veritat, però si ho és, tal vegada hem esperat innombrables segles una apoteosis tan humana, un acabament tan sublim i tan perfecte. Es tracta sempre d'una apoteosis, on els ulls sens dubte s'obriran massa tarda davant la ultima revelació, de manera que mereix almenys la feble excitació que experimento. No puc esperar gaudir d'això, ni tan sols sabre si no converteixo en un espectacle meravellós un esdeveniment el caràcter del qual és justament no anunciar ja gens meravellós. El dia en què el que espero es vora, tal vegada tots els ulls estiguin tancats, com inevitablement els ulls dels botxins dignes d'aquest nom són cecs a la mort. Però àdhuc és temps, i puc, sortint dels nostres hàbits de pensament, concedir-me a compte l'espectacle que mai miressin mes que uns ulls tancats, però que encara veig, i que davant dels meus ulls desorbitats és tan meravellós com a angoixant. Georges Bataille Hegel, l'home i la història