La fi del món, en incòmodes terminis Un full de ruta per a un futur que ja hem començat a viure «No som vagabunds: som nòmades.» És l'expressió de l'últim bri de dignitat que li queda a un universitari després d'anys de desocupació, sense sostre i sense blanca, que passeja amb molts uns altres en el límit de la subsistència. Com ell, milions de desnonats vaguen per camins i carreteres, desesperats per aferrar-se als ressons d'una esplendor que ja no existeix, mentre el somni del capitalisme emet les seves últimes raneres. Apocalipsi suau talla la respiració no solament per la versemblança amb la qual descriu (prediu?) el col·lapse del capitalisme, sinó per l'esgarrifosa lucidesa amb la qual, en paral·lel, recrea la descomposició de la personalitat de les seves víctimes: la renúncia progressiva a valors que crèiem absoluts i la pugna per mantenir viva una flama que segueixi donant-li sentit a la vida. «Vas a llegir una novel·la sobre el lent i progressiu que pot ser el final de la teva espècie. I et va a agradar.» Emilio Bueso