Yves Bonnefoy (Tours, 1923-París, 2016) és un nom central de la poesia del nostre temps. Des de la publicació en 1953 del seu primer llibre, Del moviment i de la immobilitat de Douve, Bonnefoy va desplegar una intensa labor poètica i assatgística -que inclou treballs fonamentals sobre art, traducció i mitologia- centrada en la importància del lloc i la presència, això és, en els vincles que la percepció humana estableix amb el seu entorn mitjançant el llenguatge, la imaginació i la memòria. Es reuneixen en aquest volum dos dels seus últims llibres de poemes, La llarga cadena de l'ancora (2008) i L'hora present (2011), caracteritzats per una major llibertat formal i un estil solt i despullat, capaç d'il·luminar els més diversos assumptes. Des de les meditacions en vers lliure dels dos poemes homònims als sonets irregulars amb què respon a l'estímul de viatges, lectures i records infantils, passant per llargs textos en prosa en els quals el misteri i un idioma de rara transparència s'alien per proposar variacions sobre el mite del Edén, el Hamlet de Shakespeare o la visita de la mort, la veu de Bonnefoy es va ser fent amb els anys més profunda, sàvia i urgent que mai. N'hi ha prou que alguna cosa em commogui -pot ser el més humil, una cullera d'estany, una caixa de ferro oxidat amb imatges d'un altre segle, un jardí entrevist a través d'arbustos, una forqueta contra un mur- perquè l'ésser s'escindeixi, i la seva llum, i em trobi en l'exili.