Memento vivere, acorda't de viure. Però és possible tal classe d'oblit?, podem estar distrets de la pròpia vida? Ho és, perquè la mateixa evidència de viure dificulta una percepció viva d'ella. D'aquí la necessitat de no acostumar-nos al fet de viure. I la vida se'ns dóna en el present. Present que, lluny de ser fugaç, hem d'aconseguir el miracle de retenir-ho, per fer d'ell un trassumpte etern. Beatus ille, joiós aquell que acull benignament i amb agraïment en el seu interior el temps que li és ofert, sense hipotecar l'alegria de viure a un matí. Aquí i ara són els adversaris dels vencedors: acollim-los amb esperit magnànim, conscients de la seva grandesa. Perfumem l'ànima de totes aquelles ressonàncies -també poètiques- que siguin capaces de concedir-nos una renovada trobada amb la vida, en el qual no càpiguen empobrecedoras rutines. Viure és, efectivament, la gran qüestió: tot la resta és alguna cosa afegit. Els verbs fer i tenir posseeixen una rellevància molt secundària quan es comparen amb la de ser: som temps enamorat (de la vida). La conclusió és òbvia: no posem l'accent de la felicitat en el que fem i tenim, sinó en el que som.