El inconfesable designa un secret vergonyós. És vergonyós perquè introdueix, sota dues figures possibles —la de la sobirania i la de la intimitat—, una passió que només pot ser exposada com el inconfesable en general: la seva confessió seria insostenible, però al mateix temps destruiria la força d'aquesta passió. Ara bé, sense ella hauríem ja renunciat a qualsevol classe de ser-junts, és a dir, de ser a seques. Hauríem renunciat al que, segons l'ordre d'una sobirania i d'una intimitat allunyades dins de la discreció sense fons, ens posa al món. Perquè el que ens posa al món és també el que ens porta immediatament als extrems de la separació, de la finitud, i de la trobada infinita, on cadascun defalleix al contacte amb els altres (és a dir, també amb si) i amb el món com a món dels altres. Inconfesable és, doncs, una paraula que barreja aquí indiscriminadament el impudor i el pudor. Impúdica, anuncia un secret; púdica, declara que el secret romandrà secret.