Tres històries corrosives, dissolvents. La que dóna títol al llibre és tot un tractat sobre la maldat inherent a les bones intencions i la seva producció fraudulenta, tant ideològica com a artística i fins a sanitària. En Atalanta torna a córrer es dóna un joc -una joguina literària- en el qual els personatges mitològics amb prou feines aconsegueixen fugir de la indencia d'un present llastrat per la política bruta i consuetudinària (s'al·ludeix molt en concret a certa alcaldessa patida pels ciutadans de Madrid, i el que és més greu, patida amb l'anuència de gran quantitat de les dites ciutadanes, gairebé com els francesos van patir l'ocupació alemanya amb l'absoluta complacencia d'una part important de la seva població). El xinès Mao és una chinoiserie a contra estilo. Tant, que es condueix pels vericuetos d'un xinès torero que engalipa gens menys que a Mao i a Nikita en aquells pànics anys de la dècada del 50 del segle XX, de la mà d'una feroç -i sense esbravar, encara que sí desbragada- cantant mexicana. Tres històries, doncs, a mig fer entre un humor demoledor i la crònica que és crítica de costums, amb les maneres inconfusibles d'un autor perfectament rar.