Sergi Pàmies dedica part dels dinou relats de la bicicleta estàtica a disseccionar els naufragis i desconcerts de la maduresa. Si amb el seu llibre anterior Si et menges una llimona sense fer ganyotes concitó elogis i reconeixements, en aquest Pàmies torna a desplegar el seu afilat sentit de l'observació. Amb un estil precís, intens, irònic o demoledor, l'autor submergeix al lector en emocions com el duel, el desamor, la introspecció malaltissa, els pànics i servituds de la responsabilitat, les litúrgies sentimentals i els perills de l'esperança i la nostàlgia. Recorrent a material explícitament autobiogràfic, i jugant amb els límits més promiscus entre realitat i ficció, Pàmies retrata les tragicómicas dificultats existencials d'uns personatges que, amb una determinació tan absurda com a heroica, insisteixen, malgrat no moure's, en pedalear.