Érase una vegada un home que volia convèncer al seu fill dels avantatges d'estudiar a la Universitat d'Harvard. I li va explicar una espècie de meravella; la història del seu pas pel campus; en realitat, la qual cosa li va succeir un calorós estiu, allà en els anys setanta, mentre es preparava per als exàmens finals del curs de doctorat. Cert dia se li va ocórrer entrar en un cafetín d'ambient afrofrancés i allí es va topar amb un personatge realment singular, un tunecino extravagant, vestit com el Che Guevara, que estava esperant que li concedissin el permís de residència, treballava de taxista, despotricaba contra tot i es ficava al llit amb totes les dones que se li posaven a tir. Harvard Square explica la història d'una amistat entranyable, esquinçadora, divertida i commovedora entre dos homes contraposats: un jueu i un àrab, un erudit i un murri, un tímid i un tipus més llest que la gana, un home amb avenir i un home sense res més que «el meu taxi, el meu nap i la meva dignitat». Els dos tenen el mateix passat, s'identifiquen i s'oposen, i la seva relació obliga al protagonista a replantejar-se contínuament qui és qui i sobretot qui i què és ell. Però és també una història a la manera de Proust sobre el pas implacable del temps, sobre la recuperació de la identitat i sobre la nostàlgia d'un passat que ens ha construït mentre fugíem d'ell. La novel·la es tanca amb un bellíssim mosaic de fantasies i records que evoquen la joventut perduda, el vaixell de Bizancio, del cèlebre poema de Yeats, que ja no pot abordar-se. Escrita amb una gran sensibilitat, amb un estil ple de subtileses i una notable capacitat per a la introspecció, Harvard Square és la tercera novel·la de André Aciman i sens dubte es trobarà en ella molt d'autobiogràfic. «Jo sóc tots els meus personatges» (entrevista amb Lynn Carey). «Harvard Square deixa petites les seves dues novel·les anteriors, Crida'm pel teu nom i Vuit nits blanques. És tremendament intel·ligent i es llegeix d'una tirada» (Clancy Martin, The New York Times). «Una novel·la de contrastos brutals» (Jesse Kornbluth, Harvard Magazine). «Un diàleg commovedor i delicat entre el desig i el record. André Aciman en el cim de les seves facultats» (Mostafa Heddaya, New York Observer). «Novel·la lírica i sensual, amb una prosa com la de Marcel Proust, sobre el qual Aciman és un expert» (Farisa Khalid, PopMatters).