«La temperatura va depassar els quaranta graus sota zero. La neu era blava, la frontera entre la terra i el cel es va esvair. El sol, despullat de la seva esplendor, privat de la seva lluentor, languidecía en la misèria proletària. L'intens fred va absorbir tot calor vivificante i només van quedar el foc, l'amor i tres-cents grams diaris de pa ranci per allunyar-nos de la mort.» En les entranyes del sistema repressiu soviètic, en la gèlida Sibèria dels gulags, un nen tracta de ser-ho conservant l'entusiasme per la vida que la vida li nega. Perquè la mort triomfa entorn d'ell. Malgrat això, a despit de presons i desaparicions, el jove Petia, condemnat a la maduresa abans de complir deu anys, aconseguirà espantar la por o desarmar l'espanto recolzat en una fe infrangible i, sobretot, en la força càlida de la poesia. El record d'una època feroç irromp així en la novel·la menys fictícia. I la desborda. I l'ennobleix. Perquè la ficció aconsegueix de vegades reflectir totes les arestes de la barbàrie si també aconsegueix retallar-les contra el fons de l'indeleblement humà. Llavors ens redimeix.