" Burlar-se de la filosofia és la veritat del filosofar " : que un matemàtic superdotat xifri així la clau metodològica del seu pensament, mou a estupor. Als seus contemporanis del segle XVII com a nosaltres. Que un cristià estrictíssim designi els miracles com a lloc de perdició ( " els miracles no serveixen per convertir, sinó per condemnar " ) i sentenciï com sacrílegas les argumentacions racionals de l'existència divina ( " és per mancar de proves, per la qual cosa [la religió dels cristians] no manca de sentit " ), té totes les ressonàncies de la herejía. Això és Blaise Pascal: la tragèdia d'un pensar tan en l'extrem que fa terra cremada del sòl mateix en el qual opera: el del geòmetra prodigiós, el de l'home al com la puresa de la seva fe condemna aniquilar-se. Cap tot en una fórmula insostenible. I acerada. " No hi ha res tan conforme a la raó com la desqualificació de la raó " . " La màquina de buscar a Déu " , que Pascal diu tractar de construir a la manera de l'autòmat aritmètic per ell artesanado, es tanca en el trencaclosques d'un impossible, a les ruïnes del qual cridem Pensaments. I en un dels més intensos atzucacs d'aquest pensar sense sentit que és el de l'edat moderna.