Els sucs embriagadores van irrompre en un món amb prou feines estrenat amb la castanya del virtuós Noé i l'argúcia nefanda tramada per les filles de Lot per multiplicar-se. Aquestes van ser les primeres copes i des de llavors han corregut rius d'alcohol per les planes literàries (al cap i a la fi, el líquid element raja sense pausa com inductor o bàlsam de gairebé tots les dissorts). Entre els efluvis del segle XX destaca un cim del pensament etílic: Kingsley Amis. La beguda no va ser para ell una mera contingència o un complement de passions més profundes, sinó una necessitat peremptòria, una alegria autònoma i, sovint, l'únic argument de l'obra. Amis va anar a més un mestre d'aquest humor taimado, lateral i hipotenuso que gasten els cavallers britànics quan trinxen el pollastre, de manera que aquest llibre és la trobada en el cim entre el diví art de la ironia i una ciència humana adquirida després de llargs anys de pacient exploració. Aquí es creuen la broma del filòsof i la sapiencia del crápula per impartir doctrina sobre matèries de tanta envergadura com la naturalesa ontològica de la ressaca, la dieta del beodo, els ardides del gasiu o les fórmules (segurament conjectures) per eludir una borratxera. Aquí se serveix un deliciós còctel d'insulsa càustica i experiència destil·lada. Passin i beguin.