En un moment donat (1994) Pascal Quignard va abandonar totes les seves ocupacions -que eren moltes, prestigioses i lucratives- i va resoldre no dedicar-se més que a llegir i a escriure. Llibres després, inicia una empresa literària denominada Últim regne, sèrie de llibres que es perllonga d'acord amb un pla que ell pretén que no tingui fi: «conjunt de llibres on sigues que moriré», declara. És a dir, col·lecció de llibres pensada per contenir tant la seva vida com la seva mort, on ell acabarà i que acabarà amb ell. La barca silenciosa és el seu sisè lliurament. Les seves primeres línies resumeixen de manera memorable l'abast de la seva obstinació i la seva trajectòria: «Hauré passat la meva vida a buscar paraules que em faltaven.» Des d'aquest temible futur perfecte, el «home de lletres» que aquí s'interroga no es defineix tant per les paraules que com a mestre domina sinó per les quals li falten. Perquè les paraules interessen pel silenci que la seva falta proporciona. Paraules que «defalleixen, boten, fugen, perden sentit», que «tremolen» en encaixar en la forma que finalment «habiten», paraules a les quals els ocorre el que al Senyor que habita en Delfos, que, segons el savi de Éfeso -a qui Quignard té bona cura de no cridar pel seu nom-, «ni diuen ni oculten, sinó que fan senyals». La barca silenciosa va començar volent ser, dins del projecte general d'Últim regne, un llibre sobre l'Infern (com els lliuraments anteriors ho van anar sobre el Paraiso i el Purgatori), però amb ell li va succeir, segons declara el propi Pascal Quignard, versi «atrapat per una altra cosa», que ho aparta de la seva primitiva intenció i que fa que el llibre s'afirmi amb una singular potència al mateix temps que dota a aquest projecte d'una veritat i d'una profunditat que sens dubte el seu autor coneixia, però que tal vegada encara no havia arribat a dir (tal com, d'altra banda, sol ocórrer amb les obres mestres). Llibre que en primer lloc s'ocupa dels «senyals» que fan les paraules, La barca silenciosa recopila una bona selecció d'elles, obligant-se a remuntar sempre aigües a dalt d'aquestes paraules per trobar l'inesperat. És el que succeeix amb la primera de totes les interrogades en el seu llibre, quan Quignard descobreix que la paraula francesa amb que es nomena el cotxe fúnebre, corbillard, designava abans la llanxa amb que eren transportats pel Sena els nounats per ser alletats per les seves nodrisses. Quin estrany senyal d'una paraula que uneix «el desconegut del naixement» i «el desconegut de la mort»! A partir d'aquí es reuneixen contes, mites, llegendes, relats mínims amb anècdotes de vida i mort de personatges reals o de llibre, petits tractats, meditacions, reflexions filosòfiques, productes de la imaginació o retazos de la pròpia vida de l'autor, que se succeeixen per contrastos, a la manera d'una suite barroca. Forjant-se així una espècie de nou gènere literari del que Pascal Quignard ha arribat a ser un consumat mestre, on el conjunt barreja amb saviesa la crueltat i la tendresa, la malenconia i la passió, deixant sempre en el lector la sensació d'haver conegut una extraordinària bellesa i el desig de, com succeeix amb les peces musicals, tornar a llegir-ho amb atenció i embadaliment.