Heus aquí un llibre per a 'esperits lliures', escrit per un espectre solitari, segons pròpia confessió retrospectiva. Al contrari de Kant, Nietzsche no va trobar a ningú que ho despertés del seu somni dogmàtic. Va haver de fer-ho tot sol, en anys de pelegrinatge, després de la seva separació de Basilea... i de les romàntiques ombres protectores de la seva joventut. Schopenhauer i la seva duplicació del món com Un primordial i com ordenats fenòmens de la representació, Wagner i la seva pomposa seqüela: la 'metafísica d'artista': què lluny queda ara tota aquesta brillant fullaraca, escombrada pel vent implacable de la 'crítica de la cultura', allí on l'home, amb la seva doble 'càmera cerebral', la científica i l'artística, aprèn a desmuntar despietadament tots els errors (i horrors) que constitueixen la nostra història, 'humana, massa humana'. Aquí es troben les arrels d'una psicòloga destructiva, 'ab inferiori': les arrels de la genealogia i l'hermenèutica nietzscheana. El dolorós però necessari començament de tota 'filosofia de la sospita'. Poques vegades ha brillat tan alt el 'tremp espiritual' del pensador que es va enfrontar a la seva pròpia època, i a si mateix, orgullós i feliç, com Sísif, de suportar tot el pes del passat. Humà, massa humà, primera manifestació de la 'gran malaltia'. Una malaltia que allibera de tota presumpta -i presumptuosa- salut espiritual.