Per què hi ha persones que senten que es transformen en homes llop? Per què l'Ocell Boig no es danya el cervell? Per què els castrati cantaven d'una forma tan bella? Per què Goya seguia gaudint de la vida als 80 anys? Què poden ensenyar-nos en el camp de la Neurociencia Nicole Kidman, Nina Simone, Evita Perón o el capità Gulliver? Aquestes preguntes poden semblar un joc, i potser ho siguin quan, a través d'aquestes pàgines, recobrem una mica d'aquell cervell de nen que ens feia gaudir explorant, mirant al cel una nit estrelalda, observant a les formigues, formulant preguntes i obtenint respostes, per increïbles que poguessin resultar. L'estudi de la ment és també l'estudi de qui som. Totes les creacions sublims de l'ésser humà -la literatura, la pintura, l'escultura o la música-, i també tots els nostres sentiments, pensaments i decisions, tenen lloc en el cervell. I des d'ell, des d'aquestes neurones que disparen guspires químiques enmig del torb, arribem a la nostra vida quotidiana, a les nostres llegendes, a les nostres pors ancestrals. En un àmbit com el de la Neurociencia, en el qual els descobriments se succeeixen a un ritme vertiginós, és imperatiu mirar cap a enrere per veure quant hem avançat, tot el que hem recorregut, i deduir així quant ens falta encara per descobrir, per saber. És una història característica de la nostra espècie, omple de fracassos i de passió, de riures i de por, de somnis i de dolor, de valents i malvats, del millor i del pitjor dels homes; perquè són en definitiva històries humanes, aquestes històries de la Neurociencia.