Fernando va exercir com a rei de Castella no en condició de monarca consort, sinó en virtut de poders directament exercits. La seva influència en la guerra de Portugal o en la de Granada, li atorguen un protagonisme complet. A més, la seva influència és decisiva en la reordenació institucional que escometen les Corts de Toledo en 1480. Sempre resulta difícil distingir el que el rei o la reina van fer, perquè es tracta d'un regnat conjunt, en el qual tots dos partícips tenien molt interès a destacar el caràcter unitari. Fernando i Isabel van establir un poder dual atorgant-se recíprocament les facultats necessàries en els seus respectius regnes. La diferència apareix no obstant això per la major atenció que lògicament Fernando atorga als seus dominis patrimonials. Aquí s'examina amb especial atenció el procés de recuperació de Catalunya en l'ordre social, en l'econòmic i en el de la política exterior, arribant a crear una hegemonia mediterrània. La unió de regnes que constitueix la monarquia espanyola s'ajusta al model establert ja al segle XV, sota el nom Corona del Casal de Aragó.