Al final de la seva vida, el filòsof Arthur Schopenhauer va aconseguir -almenys en part- el reconeixement públic de la seva obra que durant tant temps se li havia negat. Una jove i prometedora artista, Elisabeth Ney, va sol·licitar permís per fer-li un bust. Afalagat, el gran pessimista va accedir a aquesta petició. Durant diversos mesos va posar per a la jove i mentre va conversar amb ella de tot l'imaginable. Entre el vell pensador cèlebre per la seva misogínia i la bella artista es va travar una relació estranyament dolça. En alguns moments, Schopenhauer va semblar revisar la seva opinió sobre el gènere femení... En aquesta comèdia filosòfica, eloqüent i subtil, s'imagina una d'aquelles sessions entre l'escultora i el seu il·lustre model. El filòsof exhibeix les seves idees davant una oïdora tan atenta com ocasionalment irònica. Es repassa la destinació de l'home, orgullós de les seves certeses i martiritzat per les seves perplexitats. Mentre, la superstició ronda, arriba un foraster atrevit, es prepara una invocació als esperits i la carn dicta urgències que es burlen dels alambicados sistemes intel·lectuals. I sona al fons una alegre melodia de Rossini...