Havent contemplat l'exaltació del geni wagnerià al gran edifici del poblet de Baviera, tot just inaugurat, gairebé el tremp d'una nova religió, Nietzsche, que de feia algun temps congriava recels envers el seu músic «salvador», de primer admiradíssim i llavors ja sospitós de manipulació, passa a l'acció i comença l'operació de desemmascarar Wagner. Progressivament, va desmuntant amb escalpel privilegiat la figura del músic, llaura titllat d'«actor» i de «nociu», i amb el pecat de la megalomania a sobre: la culminació serà El cas Wagner, llibre enllestit i publicat el 1888, l'any que a Torí, a la seva benvolguda Itàlia, als acaballes de la seva vida lúcida acabà uns quants llibres més, molt polèmics. Entre ells, Nietzsche contra Wagner, on recull, abans d'abismar-s'en els buits de la follia, els fragments de llibres anteriors que ja havien fet el camí contra l'esperit wagnerià. Aquest llibre és el rebut final d'una intensa relació decebuda tant pel que fa a l'amistat com pel que fa a la música i, per damunt de tot, pel que fa a l'Art amb majúscules. Nascut el 1844, Nietzsche, molt jove, tènia la càtedra de filologia clàssica de la Universitat de Basilea. En aquesta època va conèixer Wagner, també instal•lat aleshores a Suïssa. Motivat en bona part per Wagner escriu El naixement de la tragèdia (1872), els Consideracions inactuals (en quatre volums, 1873-76) i Humà, massa humà (1878), que acaba causant el trencament amb la parella, que ja s'ha traslladat a Bayreuth. Donis del 1879, per motius de salut, viatja contínuament dels Alps a la Riviera, i l'any 1889 una forma esquizofrènica i expansiva de paràlisi estacionària el porta a la demència. El 1888, el seu darrer any de lucidesa, escriu El cas Wagner, reeditat el 1900, juntament amb Nietzsche contra Wagner.