«Seguí caminant. Vaig arribar al control. Em vaig acomiadar del funcionari. Vaig creuar la ratlla i vaig trepitjar la llibertat. Vaig mirar cap a enrere. Guardo en la meva retina la imatge de l'edifici en aquell dia calorós i assolellat. No vaig sentir ni un bri de rancor. Vaig somriure.
Deu anys de la meva vida quedaven enrere, alguns d'ells presos d'aquells murs, d'aquells filferros, d'aquelles olors, d'aquells crits embogits, d'aquelles matinades serenes, i d'alguns que es van alegrar al mateix temps que van sentir que aquell dia fos l'últim de la meva vida com a presoner d'Alcalá Meco.
De moment havia guanyat perquè havia aconseguit suportar l'insuportable i tolerar l'inevitable sense el menor dany interior.
Ara em sentia lliure, però lliure de debò.»
Mario Conde, per primera vegada, ho explica tot: la seva lluita contra el Sistema, els seus sentiments, les seves entrades i sortides de presó pel cas Banesto i Argentia Trust, l'informe Kroll que es va encarregar per furgar en la seva vida privada, el dia a dia a la presó d'alta seguretat d'Alcalá Meco, el seu tracte amb els presos i, per sobre de tot, el seu profund amor per la seva esposa Lourdes i els seus fills...