En Els fonaments històric-espirituals del parlamentarisme en la seva situació actual (2a. ed. de 1926), Carl Schmitt efectua la reconstrucció del tipus ideal de la institució parlamentària, para, a continuació, declarar irremeiablement extints els supòsits estructurals que van fer possible la seva emergència històrica. La crisi del Parlament es presenta com una crisi de la discussió, de la publicitat crítica, i de la independència i de la capacitat moral del diputat per trobar la veritat, i des d'ella elaborar la llei justa, imposada per la nova realitat social pluralista i democràtica. Es tracta de la negació de l'atmosfera intel·lectual que havia presidit tota una època, i davant la qual, com a ensenya Ellen Kennedy, en plena convulsió de Weimar urgirà donar resposta. Per Schmitt només el president del Reich serà el pouvoir neutre, cridat a operar com a defensor d'una Constitució (der Hünter der Verfassung) entesa com bastant més que un simple document jurídic, enfront de les amenaces d'uns partits incompatibles amb la idea d'unitat que informa a l'Estat. Quina validesa té avui aquesta crítica?, es pregunta Manuel Aragó en l'estudi que precedeix a l'obra. «L'essencial del Parlament és la confrontació pública (Öffentliche) entre arguments i contraargumentos, el debat i la discussió pública. Partint del Dret (com a antítesi del Poder) les seves notes són: 1a. que els pouvoirs es vegin sempre obligats a discutir, buscant en comú, la veritat; 2a. que la publicitat situa als pouvoirs sota el control dels ciutadans; 3a. que la llibertat de premsa empenyi als ciutadans a buscar per ells mateixos la veritat, i dir-la-hi al pouvoir.»