És difícil començar a llegir les històries en principi modestes, d'una enganyosa senzillesa dels peixos de l'amargor, i no sentir-se commogut, sacsejat de vegades, indignat per la veritat humana que estan fetes, una matèria extremadament dolorosa per a tantes i tantes víctimes del crim basat en l'excusa política, però que només un narrador excepcional com Aramburu aconsegueix explicar de manera verídica i creïble. Un pare s'aferra a les seves rutines i aficions, com cuidar els peixos, per sobrellevar el trastorn d'una filla hospitalitzada i invàlida; un matrimoni, fastiguejat per la fustigació dels fanàtics contra un veí, esperen i desitgen que aquest es vagi d'una vegada; un jove recorda al seu company de jocs, que després ho serà d'atemptats; una dona resisteix quant pot els setges i amenaces abans que marxar-se... A manera de cròniques o reportatges, de testimoniatges en primera persona, de cartes o relats explicats als fills, Els peixos de l'amargor recull fragments de vides en les quals sense dramatisme aparent, de manera indirecta o inesperada és a dir eficaç, apunta l'emoció i, amb ella, la denúncia i l'homenatge.