Diari d'un geni (1952-1964), que segueix a La meva vida secreta, revela a un Dalí quotidià, d'una extraordinària autenticitat, una espècie de retrat de Dalí nu, contemplant-se amb summe delit en el mirall davant el qual ell mateix se situa. Però el que salta a la vista és que Dalí no només estima el seu reflex : presents en ell, i molt més allà de la seva pròpia imatge, estan les grans qüestions que agiten el pensament del geni que ell mai va dubtar que era. Com no tem les paraules, juga amb elles a plaure, tenyint-les d'un irresistible humor. El retrat que fa dels seus contemporanis és fulgurant, de vegades respectuós, altres demoledor, sempre irònic. I, per sobre de tot això, les peripècies espirituals d'un artista que porta la consciència del seu art fins al paroxisme i els límits de la bogeria -sense els quals no hi ha autèntica aventura- i una vida convertida ella mateixa en obra d'art, en continu espectacle, en incessant invenció.