Recolzant-se en els metres clàssics, els versos de Victoria León busquen l'harmonia amb una llengua natural sense excessos retòrics i un to contingut,aliè a grandiloqüències o violències verbals. La mateixa brevetat epigramática dels trenta poemes, que introdueixen variacions sobre una sèrie d'imatges centrals, reflecteix aquesta contenció. Estructurat entorn de l'experiència de la pèrdua, el llibre, que posseeix un marcat caràcter narratiu, de crònica d'una marxa vital, té una mica de cancioner amorós i també de descens als inferns. L'autora planteja els termes d'una redempció que no ignora que el dolor i la solitud són el preu necessari d'aquesta secreta llum que, paradoxalment, neix d'ells i els dóna sentit, i és també la matèria essencial amb la qual es construeix a la seva entendre la poesia lírica: una forma d'autoconeixement individual que suposa indagar al mateix temps en l'ànima humana, en el comuna i universal que és l'arrel de tota manifestació artística.