RAFAEL CADENAS (Barquisimeto, Veneçuela, 1930) és una de les veus poètiques més interessants, coherents i sòlides d'Hispanoamèrica. Ja des de la seva joventut va ser vist com «un personatge excepcional», l'escriptor que va arribar a «enfonsar les mans en l'aigua i atrapar les diverses imatges que en ella formen», capaç, al seu torn de «desencadenar les més grans tempestes espirituals sense perdre el seu llast d'erudit professor universitari», o qui, sobretot, va fer de la paraula una passió, un llenguatge «sempre a la vora de descobrir el món». Estem davant un poeta que recela del llenguatge, dels seus proteics poders, de la seva capacitat per dir i fer dir qualsevol cosa. No només en la seva poesia ha pres aquesta reticència; s'ha expressat sovint en entrevistes, en els seus assajos i diaris, amb una lucidesa desencantada que no hagués desagradat a Karl Kraus, a qui Cadenas admira. «El llenguatge és la via principal que utilitza la societat per perpetuar-se en nosaltres a través del condicionament», sostenia davant José Balza, i «El pensament exerceix una tirania absoluta sobre la nostra vida». Desconfiança no amarga, sinó fèrtil anunciadora d'una lucidesa fràgil però essencial. La seva poesia ha estat mereixedora de nombrosos premis, entre ells, el Premi FIL de Guadalajara (Mèxic) en 2009, el Premi Federico García Lorca en 2015 i, en 2017, el Premi de Literatura FILCAR.