L'experiència de l'impensable per la qual van passar els supervivents dels camps d'extermini planteja la qüestió del deure memòria. És el que Theodor W. Adorn formulés com a nou imperatiu categòric: que els homes orientin «el seu pensament i la seva acció de manera que Auschwitz no es repeteixi». La memòria significa assumir l'autoritat de l'esdeveniment real que pren per assalt al subjecte, trastrocando al seu pesar la seva capacitat cognitiva, la seva autonomia i la seva iniciativa i obligant-li a encarar allò que dóna que pensar. Però aquest «gir epistémico» no ha tingut lloc: la història ha seguit al seu aire com si res hagués ocorregut. Doncs la major resistència a aquest canvi d'orientació és el temps que corre i se substancia en progrés, en un continuum sense fissures en el qual el mal queda subsumido sense resta. Prendre de debò el deure memòria implica, per contra, una concepció del temps que obre una bretxa en el temps lineal «per on pogués venir el Mesías». Així, els dos pols de l'el·lipse que recorre aquest llibre són el temps d'internet, que gens vol saber del passat, doncs crea la il·lusió de la immortalitat, i el temps bíblic, que sí sap del passat, doncs afronta la pregunta pel mal i el sofriment. En qüestionar la tirania del temps gnóstico del progrés, aquest altre temps apocalíptic fa tornar a l'origen que va engegar el temps.