Exaltació nacionalista, glorificació de l'esperit i els valors militars, fervent catolicisme, hispanitat i preferència per formes i estils clàssics i tradicionals van ser els principis que en un primer moment van definir la cultura franquista. En els anys de la postguerra, en general l'art públic va ser militant i commemoratiu, la literatura i el cinema extremadament ideologitzats, mera propaganda, i la historiografia en els anys quaranta retòricament nacionalista. L'Església va monopolitzar l'educació, va exercir la censura moral d'espectacles i llibres, i va mantenir premsa, editorials i mitjans de comunicació propis. En aquest context, el canvi cultural que va ser produint-se a Espanya des de la dècada de 1960 va ser un fet històric d'importància considerable. Protagonitzada aviat per personalitats i obres d'indubtable interès, la cultura espanyola va saber conquistar-se, malgrat el franquisme, àmbits propis de llibertat. Tot això va suposar noves formes d'entendre i d'explicar la realitat: noves formes també de repensar Espanya. Amb unes ciències socials interessades en la democràcia com a sistema, la cultura espanyola va tenir així funció formativa en la reinvenció, i per tant en la recuperació, de la democràcia a Espanya