Japó s'havia convertit per a mi en el cofre dels desitjos i, sobretot, en un paradís per als artistes. Embriagat per les velles estampes japoneses, em vaig endinsar en aquell món de símbols aparentment senzills que ocultava una saviesa misteriosa. M'havia convençut a mi mateix, i als meus editors, que en una altra vida jo havia estat japonès. Ells, cerimoniosos, m'havien acollit amb una reverència: «Nosaltres, japonesos, estem feliços de treballar amb vostè, que al seu torn, en una altra vida, ha estat japonès.» Adorava a aquelles persones iròniques i senzilles però lliurades al seu treball amb un rigor dissimulat sota dolços gestos malenconiosos. M'entristia la bellesa antiga de tal o com casa de fusta i paper d'arròs que albirava de tant en tant pel meu barri. Evocava un passat molt remot.