El cotxe va anar agafant més velocitat i va començar una aventura que mai no hauria pensat viure als meus quinze anys. Quan vas a cent quilòmetres per hora dins d'un cotxe, sents que el que és mou és el món de fora i no la teva. Però, quan vas a cent vint i no ports vidres perquè algú ha rebentat d'un tret els dues llunes, et sents com si t'haguessis llançat en paracaigudes donis de l'estratosfera sense ampolles d'oxigen. No és vertigen, ni mareig, ni pànic, ni dolor, és tot això alhora multiplicat per mil. No et sabria dir a quina velocitat anàvem, però t'asseguro que estàvem a punt de superar la barrera del sota. L'aire travessava el vehicle com un huracà. Per un moment vaig témer que la força del vendaval m'aixequés del seient i em llancés pel forat del vidre del darrere. «Recorda-et'n: quan és fuig, no s'ha de mirar enrere», m'havia dit l'Héctor.