Benjamí Prado (Madrid, 1961) ha publicat les novel·les Rar (1995), Mai li donis la mà a un pistoler esquerrà (1996), On creïs que vas i qui et creïs que ets (1996), Algú s'apropa (1998), No només el foc (1999), La neu està buida (2000), Mala gent que camina (2006), Operació Gladio (2011) i Ajust de comptes (2013), i els llibres de relats Mai sortiré viu d'aquest món (2003) i Què amagues a la mà (2013). També és autor dels assajos Set maneres de dir poma (2000), Els noms de Antígona (2001), A l'ombra de l'àngel (2002) i Trencar una cançó(2010), i dels llibres d'aforismes Pura lògica (2012) i Doble fons (2014). La seva obra poètica està reunida en els volums Equador (poesia 1986-2001), Iceberg -tots dos apareguts en 2002- i Marea humana (2006). Després de vuit anys sense publicar poesia, Benjamí Prado ens ofereix en Ja no és tard un llibre de celebració. Encara que també estan presents la denúncia social i l'experiència de la mort, dominen els poemes en els quals l'esdeveniment amorós suposa una transformació radical de la pròpia identitat. Les mirades sobre el passat i el futur, la indagació en el jo i la realitat, o el sentit últim del viatge, entès com una manera d'allunyar-se cap a un mateix, són elements vertebrals d'aquesta història que ens recorda que intentar ser felices és una altra forma de combatre als enemics de la justícia, la dignitat i la raó. Les paraules adquireixen un sentit de plenitud, una estranya música d'afirmació i confiança en la vida.