Segons la teoria de la llarga cua, presentada en 2004 per Chris Anderson en un article en la revista Wired, abans de la irrupció d'Internet els costos d'emmagatzematge i de distribució eren tan alts que només es venien aquells productes pensats per ser adquirits pel major nombre de persones possibles, els anomenats productes universals. A les tendes físiques no els interessava posar a la venda productes de nínxol, doncs les seves vendes no justifi caban la inversió. L'arribada d'Internet i de grans tendes online com Amazon ho va canviar tot i va permetre que els productes de nínxol estiguessin sempre disponibles i es venguessin tant o més que els productes universals. Aquests milers de productes de nínxol venien poques unitats, però eren tan nombrosos que en el seu conjunt les vendes superaven a les dels productes universals. Era la trucada llarga cua. Anita Elberse, el curs del qual en l'Harvard Business School és referència obligada per a tots els directius de la indústria de l'entreteniment, ha revisat la teoria de la llarga cua i ha emprat mètodes estadístics per arribar a la conclusió que les seves premisses són falses. Al seu judici, i amb els nombres a la mà, les empreses guanyen més diners quan inverteixen en pocs productes però potencialment del grat del major nombre de persones possibles. En aquest llibre explica per què les empreses han d'invertir en productes universals cridats a convertir-se en supervendes i no en productes de nínxol dirigits a un nombre limitat de clients potencials.