Algú com Viktor I. Frankl, la primera crisi del qual existencial li sobrevé a una edat tan primerenca com la qual tenia Wolfgang Amadeus Mozart quan va compondre el seu primer minuet, ha hagut de deixar forçosament la seva empremta al segle XX: el segle del replantejament de tots els valors, de l'acceleració vertiginosa de tots els processos i de la decadència dels costums, sotmeses a una constant manipulació quotidiana.
En el seu camí cap a la immortalitat intel·lectual, Viktor I. Frankl i a diferència de Mozart va viure fins a la vellesa amb bona salut física i mental i una activitat incansable, incloent alguns anys en els camps de concentració d'Hitler, així com haver estat capaç de dedicar la seva vida exclusivament a un pensament fonamental. Amb una extraordinària capacitat de percepció, Frankl va passar tota la seva existència parlant d'alguna cosa que, abans d'ell, semblava innecessari: explicar als altres que la vida té un sentit, que aquest sentit no és una imaginació nostra, sinó que realment existeix. Podem, doncs, aplicar a Frankl la famosa frase de Goethe: «En el principi era el Sentit».