En 1789 la Marina de guerra espanyola encara era considerada, almenys, la tercera força naval del món. En 1808, tan sols dues dècades després, a Espanya solament li queden un grapat de vaixells que amb prou feines podien mantenir-se en els arsenals. Una situació que, en iniciar-se la guerra de la Independència, va condemnar als efectius de l'Armada a un paper secundari en el conflicte bèl·lic. Aquesta visió és la que ens ha traslladat la historiografia tradicional sobre l'estat de la Marina espanyola a principis del segle xix i la de la seva "discreta" actuació en la guerra contra el francès. No obstant això l'Armada espanyola, hereva de la Marina de la Il·lustració, encara no havia dit la seva última paraula i en les acaballes de la seva existència es va aventurar en importants i arriscades missions de transport de cabals, tropes, presoners i fins i tot dels diputats en el seu viatge a les Corts de Cadis on van arribar per promulgar la Constitució de 1812. Una efímera Carta Magna que igual que la Marina, era resultat, herència o, tal vegada, la conseqüència del fracàs del segle Il·lustrat.