Que l'Imperi romà apostés pel cristianisme no va ser una qüestió menor. I això va succeir a partir de l'emperador Constantino. No va decretar l'oficialitat del cristianisme, ni de cap de les seves variants, però sí va asseure les bases perquè aquest procés fos possible. Per tal motivo el tema "Constantino" està present amb freqüència en les discussions científiques i fins i tot en alguns mitjans més propers al públic en general. Aquest llibre proposa un enfocament polític de l'assumpte. Constantino va ser l'agent principal en l'eliminació del sistema de govern col·legiat (quatre emperadors) que havia ideat Diocleciano a la fi del segle III d. de C. En la construcció del seu poder personal van resultar bàsiques les seves victòries en els camps de batalla, però també una nova justificació ideològica del poder, que s'anava a distanciar per sempre de l'efímer assaig tetrárquico. Durant el període de govern de Constantino, mort en 337 d. de C., van continuar els cultes tradicionals del món romà, però el cristianisme va obtenir una consideració especial de la qual mai havia gaudit. No solament es va decretar la tolerància, que ja hi havia decidit Galerio uns anys abans, sinó que es van impulsar construccions cristianes, i els seus líders van començar a rebre el suport jurídic i econòmic de l'Imperi. La convocatòria de concilis, de magnes reunions episcopals, va anar potser un dels escenaris més gràfics de la nova relació entre l'Imperi romà i els cristians. Que l'emperador s'acabés batejant en el seu llit de mort va ser una espècie de punt final simbòlic a un procés la base política del qual i ideològica suposa el tema d'aquest assaig.