Com assenyala Isaiah Berlin en l'extens prefaci que obre aquest volum, GEORGES SOREL (1847-1922) és una figura anòmala en la galeria d'ideòlegs, teòrics i profetes del segle xix. No obstant això, un fil central connecta tot quant va publicar i va propugnar: la idea que l'home no busca ni la felicitat ni la pau, ni el coneixement, ni el poder sobre els altres, ni la salvació en l'altra vida, sinó la seva realització a través de l'activitat espontània, lliure i creadora, en un denodado esforç per imposar la seva personalitat mitjançant el treball a un mitjà hostil i per donar forma al caos que el món de la naturalesa i el pensament representen. Els seus escrits van constituir la primera gran rebel·lió contra l'ideal racionalista del progrés il·limitat i del benestar sense tensions, dins del marc d'un sistema social harmoniós en el qual les qüestions socials quedarien presumiblement reduïdes a problemes tècnics. REFLEXIONS SOBRE LA VIOLÈNCIA (1906) és la seva obra més popular i tal vegada la més representativa de la seva estranya i contradictòria personalitat.