La rutina de Marcos, aplicat estudiant de Belles arts, asocial, retret i «malalt de teoria», es veu interrompuda per l'arribada a la seva petita ciutat de províncies del cèlebre Jacobo Montes, el gran artista social del present, que la seva controvertida i transgressora obra pretén denunciar els llocs foscos del capitalisme contemporani. Gràcies a les classes d'Helena, professora d'Història de l'Art i directora de la sala amb la qual l'artista va a col·laborar, el jove Marcos queda fascinat de seguida per la figura de Montes i, gairebé per atzar, acaba convertit en el seu assistent durant el període de preparació de l'exposició. Uns mesos en els quals Marcos, a part de comprendre els mecanismes interns del món de l'art, aprendrà a mirar amb nous ulls tot un seguit de realitats que havia deixat passar de llarg, especialment la de l'univers complex i marginal de la immigració, problema central sobre el qual Montes pretén treballar a la ciutat. Tota una experiència d'iniciació en l'art i en la vida que, no obstant això, no acabarà com Marcos havia imaginat. Els mètodes de Montes no són massa ortodoxos. El seu «sociologisme visceral» està en el límit de l'admissible. I quan la teoria es porta a la pràctica, les coses corren el risc d'anar-se de les mans. En aquest moment, l'art es transforma en un joc grotesc i perillós. A través d'una escriptura intel·ligent en la qual es poden trobar ressons d'autors com Philip Roth o Don DeLillo, però que també sorprèn amb un gir metaliterari proper a Auster o Vila-Matas, aquesta primera novel·la de Miguel Ángel Hernández presenta una crítica profunda i enverinada de l'art contemporani més radical i, especialment, de l'actitud cínica que s'oculta darrere de certes pràctiques artístiques «compromeses». Una visió de l'art actual, una meditació sobre les migracions contemporànies i les conseqüències del món global, però també -i no en menor mesurada- un relat d'aprenentatge adolescent, el de Marcos, les seves pors, els seus complexos, les seves frustracions..., el seu intent d'escapada. I, per descomptat, les seves preguntes constants, les mateixes que, des del primer moment, no cessarà de formular-se el lector: quin és la línia que separa l'art i la vida? Està legitimat l'artista per anar més enllà de l'ètica? Com hem de posicionar-nos davant la injustícia? I, sobretot, com escapar d'un sistema injust quan tot fuita està prefixada en la lògica del propi sistema?